L’art del lloguer a l’Europa central i de l’est

Mentre em documentava per escriure aquest article, vaig fer un repàs del meu propi "currículum immobiliari" i vaig comprovar amb sorpresa que des que vaig marxar de casa els meus pares ja he viscut en deu llocs diferents. En la majoria dels casos es tractava de pisos d'estudiants que llogàvem conjuntament uns quants coneguts i en què cadascú vivia en una habitació per la qual pagava un lloguer. En cap d'aquests pisos vaig estar-m'hi més d'un any. Avui en dia encara visc en un pis de lloguer que absorbeix tres quartes parts del meu sou. No hi veig cap millora imminent.

Amb l'ajuda dels pares

La situació del mercat immobiliari és bastant semblant al centre i l’est europeu. Són molt diverses les raons per les quals es lloga més que no pas es compra. La compra d'un habitatge, en general, però, va lligada a una baixada del nivell de vida de la família. "Els pares acostumen a vendre els seus immobles per comprar-ne als seus fills", explica Miglena de Bulgària. "Si no disposen de mitjans suficients, com a mínim intenten ajudar econòmicament finançant-ne una part. També n'hi ha molts que prefereixen llogar com una solució provisional mentre no es decideixen definitivament per un pis de propietat. Els contractes de lloguer tenen una vigència limitada, sovint només arriba a un any, i és molt difícil sentir-se a casa seva.

Un altre problema són els crèdits. Per rebre un préstec del banc s'ha de poder presentar un participació en el cost d'un 40 % sobre el valor de l'immoble. Els preus pugen lentament però de manera constant. Ha arribat a un punt en què, segons com, és més barat llogar que comprar, excepte si s'és capaç de pagar de cop la meitat del preu de compra, seguit dels terminis mensuals equivalents a mensualitats de lloguer mitjanes."

La insostenible lleugeresa del lloguer

Aquesta tendència es va iniciar als anys 90, influïda pels canvis polítics i socials que es van succeir en aquella època. "Els meus pares viuen de lloguer des que es van traslladar a viure a Praga", explica Vít, txec. "Durant el socialisme era el cas més habitual perquè un 70 % dels immobles de Praga eren propietat de l'Estat. Els problemes van començar amb la Revolució de Vellut, quan es van retornar els immobles als seus propietaris legítims, que havien estat expropiats pels comunistes el 1948. A Txèquia, l'Estat continua marcant els preus al mercat immobiliari i ningú no sap gaire quines repercussions tindrà la liberalització del lloguer. Tot i així, jo no crec que nosaltres haguem d'aprendre a llogar, més aviat crec que hi tenim pràctica des de fa molts anys." Els txecs, coneguts per ser gent amb poques complicacions i actitud alegre, no es trenquen tant el cap per la necessitat de tenir un pis de propietat. Només cal fer un cop d'ull a les novel·les de Bohumil Hrabal o Milan Kundera per conèixer els costats bons i també els dolents dels pisos de lloguer de Praga.

Una caseta amb jardí

A Hongria, la situació no és ben bé la mateixa. Després dels canvis polítics de 1989, només es llogaven un 8 % dels habitatges. "L'Estat invertia en la construcció de blocs de pisos, però els particulars també tenien la possibilitat de construir pel seu compte. Durant aquella època, van construir-se moltes cases unifamiliars amb jardí", diu Judit, una estudiant de Budapest. "Després del 1989, va arribar la privatització i la gent va poder comprar els habitatges de lloguer. A Hongria està molt arrelada la tradició de tenir una casa de propietat, a la vegada que viure de lloguer no és gaire popular. En comparació amb els europeus occidentals, els hongaresos es mouen poc i es traslladen només una mitjana de tres o quatre vegades a la vida. I no pas per raons econòmiques, sinó socials." A causa de la gran inflació dels últims 10 anys, a Hongria els preus dels immobles s'han triplicat. "No és fàcil comprar un pis o una casa però encara és possible", explica Judit. "Hi ha un gran ventall d'ofertes de crèdits i també existeixen subvencions estatals per gent amb una situació econòmica menys favorable. Gràcies a això, els joves amb uns ingressos mitjans també poden adquirir habitatges de propietat."

A Polònia, la majoria de joves també viu de lloguer en lloc de comprar. Tot i no ser l'única raó, indubtablement hi juga un gran paper la pujada dels preus entre un 10 i un 15 % anuals. A més, s'hi ha d'afegir que l'estil de vida a Polònia ha canviat molt els últims anys. Segons dades del ministeri de treball, 600.000 polonesos han abandonat el país des de l'entrada de Polònia a la UE, i un 37 % consideren l'opció d'emigrar. No sorprèn, doncs, que els polonesos no ens vulguem lligar amb pisos de propietat.

Demà torno a traslladar-me a un altre pis i ja hi tornarem a ser: pintar parets, instal·lar-m'hi i habituar-hi els meus dos gats. Evidentment, m'agradaria tenir un pis meu, però cap banc no em concediria un crèdit i ja he perdut l'esperança de guanyar la loteria o rebre una herència inesperada. A més, tampoc no vull descartar l'opció de marxar de Polònia en els propers anys i, en aquest cas, tenir un pis i una hipoteca a trenta anys em suposaria un gran obstacle. En canvi, un pis de lloguer fa les coses més fàcils. Pots marxar-ne sempre que vulguis i aquesta és la principal raó per la qual la major part de la gent de la meva edat viu de lloguer. Després de tot, no se sap mai a on portarà el destí.

Crèdits fotogràfics: Varsòvia (Natalia Sosin), Sofia (Jonathan Crellin), Praga (Ines Garmendia) i Budapest (Bálint Fejér).