Ocupes per la llibertat

Nit d’estiu a Amsterdam. Cinc siluetes acceleren el pas per la Frederikstraat, al sud del centre de la ciutat. Si tot surt com han previst, trobaran la seva nova llar a la propera cantonada. L’objectiu final està protegit per una porta de ferro verda. Forcegen una mica i la porta deixa anar un grunyit metàlic.

Calen set anys per expulsar els ocupes

“Fa mesos que preparem aquesta acció”, explica l’Anna, una de les participants. L’organització consisteix en “interminables passejades per la ciutat per observar l’estat dels edificis” i “algunes trucades telefòniques a les autoritats per assegurar-nos que el local no està habitat”.

Segons la legislació holandesa, si una habitatge queda lliure durant més d’un any, es converteix en una casa ocupa potencial. Una vegada que l’allotjament és ocupat, el propietari es trobarà amb tota mena d’entrebancs jurídics per desallotjar els hostes no desitjats. “Tard o d’hora, haurem d’abandonar el local, però mentrestant el propietari haurà de denunciar-nos davant d’un tribunal i obtenir una ordre d’expulsió. Pot trigar anys a aconseguir-ho”, aclareix l’Anna.

Aquesta jove polonesa de 21 anys, originària de Stettin, es mostra satisfeta de la seva conquesta. La floridura cobreix les parets i el parquet amb prou feines s’intueix sota una espessa capa de pols i runa. “Ens haurem d’arromangar abans de poder instal·lar-nos”, espeta l’Anna als seus futurs companys de pis: Petr, Kasha, Toms i Chechv.

Una escola d’aprenentatge social

Entre els membres del grup, només en Peter és d’Amsterdam. En Chechv és txec i els altres, polonesos. Seguint la pista de molts altres joves europeus de l’Est, van arribar a la capital holandesa fa pocs anys per unir-se al moviment ocupa.

“He vingut expressament a Amsterdam per viure en una casa ocupa”, precisa sense complexos l’Anna. “M’agrada la cultura holandesa i una experiència com aquesta només pot ser positiva de cara al futur”. L’Anna té molts projectes en ment: “Voldria obrir un centre d’acollida a Polònia per a joves necessitats. En una casa ocupa, puc aprendre moltes coses que em serveixin després”.

Per a molts ocupes, les cases ocupades són sobretot una escola de vida, i no pas un centre d’activisme polític. “Com vols que m’interessi per la política”, exclama l’Anna, “si ni tan sols sóc d’aquí, ni conec els problemes d’Holanda”.

En Peter, que ha acabat de liar-se el primer porro, assenteix: “La nostra generació és diferent de la del moviment ocupa dels anys vuitanta. No organitzem grans accions per cridar l’atenció; només busquem un lloc on viure”. I afegeix: “Aquí cadascú té la seva habitació, mentre que als vuitanta una estança l’ocupaven 20 persones”.

Un moviment polític?

Als seus 43 anys, el periodista Eric van Duivenvoorden forma part de la vella generació. Acaba de publicar un llibre sobre els ocupes d’Amsterdam, una mena de biografia del moviment ocupa holandès. Ell mateix va viure en una casa ocupada entre 1980 i 1985, durant el que ell anomena “l’edat d’or”. Ell creu que “el moviment ocupa corre el risc de veure’s reduït a una subcultura marginal”, i manté que el número d’ocupes ha passat a Amsterdam dels 20.000 de la seva època als 500 d’avui.

Van Duivenvoorden i els seus companys desitjaven canviar el món. “Érem més aviat radicals, molt polititzats i buscàvem la confrontació amb les autoritats”, recorda. Era la mancança d’allotjament disponible a la capital dels Països Baixos el que va provocar el moviment. Als anys vuitanta, malgrat la penúria immobiliària, molts edificis al centre de la ciutat estaven buits: una contradicció que els ocupes vivien com una injustícia. “Molts propietaris no llogaven els habitatges a l’espera que pugés el preu del lloguer”, assenyala Van Duivenvoorden.

El periodista se’n recorda molt bé de les barricades d’aleshores, dels combats de carrer i de les primeres victòries. “Al final, el govern va haver de cedir i acceptar algunes concessions. De manera que es van llançar programes de construcció d’habitatges socials i moltes cases ocupes van ser regularitzades”. Les cases ocupades van ser comprades per la municipalitat, i els seus inquilins van obtenir el dret a habitar-les. Avui, la majoria d’aquestes cases s’han convertit en centres culturals públics.

“Els ocupes tenen una immensa força política als Països Baixos”, resumeix Van Duivenvoorden. Segons ell, el moviment segeix en plena actualitat. “A Amsterdam hi manca habitatge suficient i les autoritats municipals han de lluitar per posar-hi remei. Encara que dèbils, els ocupes són els protagonistes d’aquest combat: són com una policia fantasma molt beligerant en la consciència dels que mantenen habitatges buits. Van Duivenvoorden espera que el moviment nascut a Amsterdam influeixi en altres països europeus. “Seria genial que els joves de l’Est introduïssin el moviment en els seus països respectius. Podrien canviar la situació allà”.

Durant un trajecte de tren cap a Alemanya, creuem la Katrin. Viatja sense bitllet entre Frankfurt i Wüzburg. Aquesta jove eslovaca de 26 anys ha viscut en una casa ocupada a Amsterdam i es dirigeix a Praga. “Portava dos anys a la casa ocupa i ara necessitava evadir-me, anar-me’n de vacances”. La vida a la casa ocupa ha resultat “una magnífica experiència de llibertat”. Desitja importar el model al seu país? No se la veu gaire convençuda. “Un dels meus amics va viure un temps en una casa ocupa de Bratislava. Ell i els seus amics van ser evaquats per la força per una unitat de la policia antiterrorista”. Per una jove com la Katrin, Europa de l’Est segueix encara lluny del model de vida liberal. Per això pensa retornar a Amsterdam de seguida. “O potser a Barcelona, per fundar-hi una casa ocupa”.

Amb la col·laboració de Thijs Lammers, de la redacció local d’Amsterdam

Crèdits fotogràfics: Christian Lindner